Una reflexió setcentista molt actual

Un article de Josep    Afegeix un comentari

A continuació reproduiré un fragment d’una reflexió feta per un clàssic del segle XVIII. Molts de vosaltres hauríeu pensat que a algun dels nostres polítics se’ls havia encès la bombeta amb una bona anàlisi de la situació actual, però res més lluny de la realitat:

Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seua minoria d’edat, de la qual ell mateix n’és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és el culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seua causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi, sense la direcció de cap altre. ¡Sapere aude! ¡Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·ustració.

La peresa i la covardia són les causes de perquè una part tan gran dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de temps lliures de direcció aliena (naturaliter maiorennes) romanen de bon grat menors d’edat per tota la vida, i de per què a altres els és tan fàcil erigir-se en llurs tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina dieta, etc., aleshores ja no cal que passe ànsia. Ja no tinc cap necessitat de pensar, n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal fastigosa empresa. La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe) considera molt perillós el pas cap a una majoria d’edat i que, a més a més; és penós;  d’això ja se n’ocupen aquells autors, els quals molt gratament han pres com a càrrega pròpia la inspecció general dels altres. Després d’atabalar, en un primer moment, llur ramat domèstic i de prevenir amb tota cura aquestes tranquil·les criatures d’arriscar-se a fer cap pas fora del reducte de pràctiques en què estaven tancades, els mostraren el perill que les amenaçava si intentaven de caminar soles. És clar que aquest perill no és certament tan gran, car després de caure algunes vegades finalment haurien après de caminar, tanmateix, un sol exemple d’aquesta mena ja provoca timidesa i, habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent posterior.

Així, doncs, és difícil per a cada ésser humà aconseguir la sortida de la minoria d’edat, la qual se’ls ha convertit gairebé en naturalesa. Fins i tot s’hi han acostumat de bon grat, i ara mateix són efectivament incapaços de servir-se de llur propi enteniment, perquè mai no se’ls deixa intentar-ho. Reglamentacions i fórmules, instruments mecànics d’un ús racional o, millor, de l’abús de llurs dons naturals, són els grillons d’una persistent minoria d’edat. Qui se’n deslliure, però, només podrà fer un salt insegur per damunt de la més estreta trinxera, perquè no està acostumat a moviments lliures d’aquesta espècies. Per això són molt pocs aquells que, mitjançant el conreu propi de l’esperit, han aconseguit sortir de la minoria d’edat i caminar, malgrat tot, amb pas segur.

En canvi, és més aviat possible que un públic s’il·lustre ell mateix; en efecte, això és gairebé indefectible sempre que se li done llibertat. Perquè sempre n’hi haurà alguns que pensen per els mateixos, fins i tot els que han estat designats tutors de la gran massa, els quals, després d’haver refusat el jou de la minoria d’edat, entendran a llur voltant l’esperit d’una estimació racional del propi valor i de la vocació de tot ésser humà a pensar per ell mateix. Hi ha, ací, quelcom de particular: el públic, conduït prèviament per ells sota aquest jou, els obliga posteriorment que també ells s’hi matinguen sotmesos si ha estat incitat a rebel·lar-se per alguns dels seus tutors, els quals són, , ells mateixos, incapaços de tota Il·lustració.  Tan perjudicial és implantar prejudicis, ja que a l’últim es vengen fins d’aquells que n’han estat -ells mateixos o llurs predecessors- els autors. Per això un públic només pot assolir la Il·lustració lentament. Mitjançant una revolució es podria fer caure el despotisme personal i l’opressió cobdiciosa o dominadora, però mai s’hi podrà realitzar una vertadera reforma de la manera de pensar, sinó que nous prejudicis serviran, igual que els antics, de via conductora de la gran massa, privada de pensament.

Immanuel Kant. “Crítica de la Raó Pura. Què és la Il·lustració?” 1783.

Estarem ja pròxims a assolir la Il·lustració?