Calaix de sastre

Aquesta és la nostra trinxera: la cultura

Joan Fuster, discurs als Premis Octubre de l’any 1978.

Ahir vaig assistir a la primera sessió del Seminari ‘Debat d’idees valencianistes’, organitzat per l’Associació Cívica Valenciana “Tirant Lo Blanc”. Em vaig quedar amb eixa frase de Fuster que va recordar el conferenciant Vicent Flor. Sobretot perquè ve a col·lació d’una de les conclusions de les raons per les quals no ha coallat el nacionalisme valencià (és el més minoritari de tots els nacionlismes existents a l’estat espanyol), i és que el nacionalisme valencià es plantejà des d’una vessant exclusivament racionalista i elitista, pensada per a persones amb un alt nivell cultural, i deixà de banda el discurs emocional, el visceral, el populista, en definitiva aquell discurs que mou a les masses, cosa que aprofità el blaverisme per omplir eixe buit i proclamar-se defensors de “lo autènticament valencià”.

Seria fer una anàlisi simplista atribuir el fracàs només a eixa raó, però de segur que fou un dels motius de l’escàs seguiment del moviment. Com també ho fou que la Nació Valenciana es plantejara exclusivament des de l’esquerra: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” (Joan Fuster). El seminari tampoc no tracta de martiritzar al pobre Fuster, que l’home també tingué els seus encerts, però “a misses dites” sembla fàcil arribar a la conclusió que no es pot construir un país sense incloure tot el ventall ideològic del pensament polític. Va mancar llavors una dreta nacionalment compromesa, que hauria d’haver sigut promoguda des de la pròpia esquerra fusteriana, ni que fos per un egoista interés estratègic. Feu bé Fuster de batallar en la trinxera de la Cultura, però oblidà que en una guerra hi ha més trinxeres que no hi ha que oblidar, i la del populisme i el conservadurisme foren dos d’elles.

Espere seguir disfrutant d’aquest interessantíssim seminari on el nivell dels ponents és més que notable, entre ells dos dels candidats a Rector de la Universitat de València.

Aquest apunt pretén donar una visió sociològica del nacionalisme minoritzat (llegiu el valencià/català, basc, gallec,…) des del prisma de la sociologia, però no des de les teories del nacionalisme (que ja hi han de moltes i molt bones, llegiu per exemple a Montserrat Guibernau, professora de la Queen Mary University of London), sinó aplicant al nacionalisme conceptes transversals d’altres disciplines de la sociologia i de les ciències socials afins.

No té vocació exhaustiva ni molt menys.  Simplement té la vocació de compartir una sèrie de reflexions. A saber.

El “sostre de vidre”

Aquest és un concepte que prové dels estudis sobre la discriminació de gènere. Ens ve molt bé al nostre cas perquè el col·lectiu femení és un col·lectiu minoritzat des de fa centenars de milers d’anys. Aquest concepte, aplicat al nacionalisme minoritzat, fa referència a l’existència d’obstacles que aparentment no estan, que no es veuen, però deixen notar els seus efectes al impedir progressar al col·lectiu minoritzat. Cal doncs ser molt hàbil a l’hora de detectar on és eixe “sostre de vidre” per tal de poder obrir-lo (o trencar-lo).

Teoria de l’etiquetatge

En el terreny de la criminologia, la teoria de l’etiquetatge ens indica que els qui posen les etiquetes són sempre i en aquest ordre  els majors sobre els menors, els homes sobre les dones, els poderosos sobre els subordinats, les majories sobre les minories. Així doncs, aquesta teoria propugna que l’etiqueta “delinqüent” pot produir un estat d’interiorització d’aquest rol en la persona etiquetada. Per exemple, un xiquet d’un barri de classe mitjana trenca un vidre d’una casa i és “cosa de xiquets”; si això mateix ho ha un xiquet de classe baixa en un barri marginal “és un delinqüent”. Això aplicat als nacionalismes podria explicar perquè s’associa nacionalisme espanyol a conceptes com ara solidaritat, constitucionalisme, democràcia,…; mentre a qualssevol nacionalisme no castellà (és a dir minoritari) se l’hi associen conceptes com ara separatisme/radicalisme (en lloc de sobiranisme), violència/terrorisme (en lloc de democràcia), insolidari (en lloc d’assertiu). Les etiquetes són molt importants, ja que en molts casos són un factor d’identitat primari, per això les majories sempre manipulen les etiquetes per tal de no alterar el seu statu quo.

La segregació racial als autobusos relegava a la gent de color a la darrera fila de seients. Imatge: Unicef.

Sociologia de la desviació

Torne a servir-me de conceptes lligats a la Criminologia (serà per deformació acadèmica, o com diuen els psicòlegs, “disponibilitat heurística”). Les teories funcionalistes de la desviació (conducta desviada de la norma , siga escrita o no), afirmen que aquestes no tenen necessàriament una implicació negativa. La desviació pot aportar innovació a un sistema tancat. Pot implicar un punt de vista nou que ajude a evolucionar una societat. Recalquem doncs que el concepte d’allò que és desviat o no, és ben relatiu i la línia sempre ve marcada pels poders hegemònics, mai per les minories. Rosa Parks, la primera dona de raça negra que va decidir ocupar un seient d’autobús reservat a persones de raça blanca, va dur a terme una conducta desviada, en canvi ara ningú dubta del valor positiu d’aquella desviació.

Com a conclusió diríem que conductes com ara convocar referèndums reclamant la sobirania de Catalunya, són vistes pels poders espanyols com a conductes desviades, però en el futur ens farem creus de que la màxima expressió de la democràcia fora etiquetada com a conducta desviada, igual que ara ens escandalitzem del cas de Rosa Parks.