Puntuació: 
Anit vaig assistir a la preestrena de l’enèsima versió de l’arxiconegut clàssic de Charles Dickens, “Un conte de Nadal“.
Es tracta d’una pel·lícula d’animació que ve de la ma del director Robert Zemeckis i que en la versió original ha comptat amb les veus d’un repartiment important: Ebenezer Scrooge (Jim Carrey), Bob Cratchit (Gary Oldman), nebot d’Scrooge (Colin Firth).
El més destacable és que l’animació digital és molt bona. La pel·lícula està ben contada (tal vegada un poc lenta), però no passa de correcta perquè no transmet tot el ventall d’emocions que la història original de Dickens permet. En eixe aspecte és un poc freda.
Si l’aneu a veure amb els xicotets de la casa teniu en compte que algunes escenes son un poc terrorífiques (les reaccions dels més menuts de la sala anit ho confirmà), de fet podrien estar signades per Tim Burton.
Quant a l’efecte 3D és normalet. En la meua opinió no paga la pena pagar més per veure-la en 3D.
Puntuació:
Ahir vaig veure “Sa Majestat Minor” dins de la campanya Cinema en valencià.
És una faula francesa, que podriem calificar de comèdia burda en alguns talls, escatològica en d’altres i pseudoeròtica per moments.
Pel·lícula amb tints de tragicomèdia grega, que es deixa veure.
No apta per a consumidors de cinema comercial.
Puntuació:
La cinta Sueca, basada en la novel·la homònima de Stieg Larsson, és un thriller més que decent. Ho diu algú que no ha llegit la novel·la però que ha gaudit d’un llargmetratge que sap mantindre la tensió durant les vora dos hores i mitja que dura.
Es nota l’empremta d’una cinta europea pel realisme que destilen certes escenes, que de tractar-se d’una pel·lícula americana, s’hagueren edulcorat fins a llevar-los el dramatisme que requereixen.
D’altra banda m’ha sorprés la bona interpretació d’un repartiment íntegrament suec. També destacaria la manera en que el film desperta l’interés per la dramàtica història del personatge femení principal, de la que s’apunten alguns detalls, però deixant la mel als llavis i preparant als espectadors per a les seqüeles que estan per vindre. Jo aniré a veure-les.
Puntuació:
Tal i com vos vaig prometre, ací teniu una d’arena. Escondidos en Brujas. Encara no m’explique la presència d’aquesta cinta a la cerimònia dels Òscar. Un avorriment infumable. Una història que es podria contar en 5 minuts i que no donaria ni per a un curt decent, perpetrat en un llargmetratge no apte per a ments amb activitat cerebral distinta de zero.
Només se salva la bona interpretació de Colin Farrel i alguna que altra escena solta.
Si podeu evitar vore-la haureu guanyat 107 minuts de la vostra vida, que podreu dedicar a coses més profitoses com ara: fregir espàrrecs, o inventar els dònuts sense forat.
Una abraçada.
Puntuació: 
Molt bona pel·lícula que inexplicablement, al meu parer, no ha rebut la notorietat que la interpretació de la incombustible Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman es mereixien.
Si alguna cosa fa be aquesta peli es que fa honor al seu títol i aconsegueix en tot moment i de manera increcendo sembrar el dubte entre els espectadors.
La Duda (Doubt) és un valor segur per als amants de la bona interpretació, d’una història ben contada i d’un fil argumental que es manté tens tot el film sense trencar-se en cap moment.
Sé que si feu una ullada a les meues crítiques fa la impresió de que totes les pel·lícules i obres em semblen molt bones. Això no és exactament així. El que ocorre és que preferisc “perdre” el temps recomanant-vos només aquelles que m’han agradat, però també faré un foradet per a parlar-vos d’aquelles que heu d’evitar a tota costa.
Puntuació:
Impressionant document. Gran Torino és una de les darreres pel·lícules que he vist i sense dubte puc afirmar que Clint Eastwood ho ha tornat a fer, no m’ha deixat indiferent.
Ans al contrari, la cinta del mestre m’ha fet experimentar tot un seguit d’emocions que van des de la perplexitat, la ràbia, la tendresa i la tristor (no necessàriament en aquest ordre).
El rerefons del film ens evocarà els odis racials de l’Amèrica més profunda, però alhora també ens farà un bon retrat del xoc generacional.
És una pel·lícula molt dura (com acostume’n a ser les obres de Clint) que recomane encaridament a tothom que vulga fer un exercici d’introspecció de la seua emotivitat.
Puntuació:
- Títol: Mamma Mia! (Mamma Mia!)
- Any: 2008
- Director/a: Phyllida Lloyd
- Gènere: Comèdia, Musical, Romanç
- Intèrprets: Meryl Streep, Pierce Brosnan, Amanda Seyfried,
- Sinòpsi: Basada en el musical escrit per Catherine Johnson, la pel·lícula tracta sobre la història d’una jove que està a punt de casar-se i no coneix el seu pare. Tractarà d’esbrinar qui és d’entre tres possibles candidats. I tot adobat amb les cançons del grup suec ABBA.
Ahir vaig assistir a la preestrena de Mamma Mia a València. Jo no soc amic dels musicals. Però quan pensava que no es podien fer musicals contemporanis sense caure en l’avorriment i l’absurd va aparèixer Moulin Rouge (2001) i em va fer canviar d’opinió. Sens dubte es poden fer musicals al segle XXI sense morir en l’intent.
Mamma Mia està a l’altura d’aquella i m’ha fet replantejar si no serà que al cap i a la fi, m’agraden els musicals en contra del que creia. La interpretació de Meryl Streep és molt divertida, la coprotagonista Amanda Seyfried és espectacularment guapa i canta genial, les cançons d’ABBA estan molt ben encaixades i no es fan pesades. En definitiva una pel·lícula distreta, lleugera i per passar una estona divertida.
PD: Llàstima que l’entorn de la projecció a les sales de L’ABC Saler de València no acompanyara: la temperatura gairebé per sota zero, i el so en determinats moments de la pel·lícula em recordàren al radiocassete del meu Polo Clàssic que es menjava les cintes i distorsinoava la veu con si es tractés d’androids humanoides.
