Calaix de sastre

Aquesta és la nostra trinxera: la cultura

Joan Fuster, discurs als Premis Octubre de l’any 1978.

Ahir vaig assistir a la primera sessió del Seminari ‘Debat d’idees valencianistes’, organitzat per l’Associació Cívica Valenciana “Tirant Lo Blanc”. Em vaig quedar amb eixa frase de Fuster que va recordar el conferenciant Vicent Flor. Sobretot perquè ve a col·lació d’una de les conclusions de les raons per les quals no ha coallat el nacionalisme valencià (és el més minoritari de tots els nacionlismes existents a l’estat espanyol), i és que el nacionalisme valencià es plantejà des d’una vessant exclusivament racionalista i elitista, pensada per a persones amb un alt nivell cultural, i deixà de banda el discurs emocional, el visceral, el populista, en definitiva aquell discurs que mou a les masses, cosa que aprofità el blaverisme per omplir eixe buit i proclamar-se defensors de “lo autènticament valencià”.

Seria fer una anàlisi simplista atribuir el fracàs només a eixa raó, però de segur que fou un dels motius de l’escàs seguiment del moviment. Com també ho fou que la Nació Valenciana es plantejara exclusivament des de l’esquerra: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” (Joan Fuster). El seminari tampoc no tracta de martiritzar al pobre Fuster, que l’home també tingué els seus encerts, però “a misses dites” sembla fàcil arribar a la conclusió que no es pot construir un país sense incloure tot el ventall ideològic del pensament polític. Va mancar llavors una dreta nacionalment compromesa, que hauria d’haver sigut promoguda des de la pròpia esquerra fusteriana, ni que fos per un egoista interés estratègic. Feu bé Fuster de batallar en la trinxera de la Cultura, però oblidà que en una guerra hi ha més trinxeres que no hi ha que oblidar, i la del populisme i el conservadurisme foren dos d’elles.

Espere seguir disfrutant d’aquest interessantíssim seminari on el nivell dels ponents és més que notable, entre ells dos dels candidats a Rector de la Universitat de València.

Aquest apunt pretén donar una visió sociològica del nacionalisme minoritzat (llegiu el valencià/català, basc, gallec,…) des del prisma de la sociologia, però no des de les teories del nacionalisme (que ja hi han de moltes i molt bones, llegiu per exemple a Montserrat Guibernau, professora de la Queen Mary University of London), sinó aplicant al nacionalisme conceptes transversals d’altres disciplines de la sociologia i de les ciències socials afins.

No té vocació exhaustiva ni molt menys.  Simplement té la vocació de compartir una sèrie de reflexions. A saber.

El “sostre de vidre”

Aquest és un concepte que prové dels estudis sobre la discriminació de gènere. Ens ve molt bé al nostre cas perquè el col·lectiu femení és un col·lectiu minoritzat des de fa centenars de milers d’anys. Aquest concepte, aplicat al nacionalisme minoritzat, fa referència a l’existència d’obstacles que aparentment no estan, que no es veuen, però deixen notar els seus efectes al impedir progressar al col·lectiu minoritzat. Cal doncs ser molt hàbil a l’hora de detectar on és eixe “sostre de vidre” per tal de poder obrir-lo (o trencar-lo).

Teoria de l’etiquetatge

En el terreny de la criminologia, la teoria de l’etiquetatge ens indica que els qui posen les etiquetes són sempre i en aquest ordre  els majors sobre els menors, els homes sobre les dones, els poderosos sobre els subordinats, les majories sobre les minories. Així doncs, aquesta teoria propugna que l’etiqueta “delinqüent” pot produir un estat d’interiorització d’aquest rol en la persona etiquetada. Per exemple, un xiquet d’un barri de classe mitjana trenca un vidre d’una casa i és “cosa de xiquets”; si això mateix ho ha un xiquet de classe baixa en un barri marginal “és un delinqüent”. Això aplicat als nacionalismes podria explicar perquè s’associa nacionalisme espanyol a conceptes com ara solidaritat, constitucionalisme, democràcia,…; mentre a qualssevol nacionalisme no castellà (és a dir minoritari) se l’hi associen conceptes com ara separatisme/radicalisme (en lloc de sobiranisme), violència/terrorisme (en lloc de democràcia), insolidari (en lloc d’assertiu). Les etiquetes són molt importants, ja que en molts casos són un factor d’identitat primari, per això les majories sempre manipulen les etiquetes per tal de no alterar el seu statu quo.

La segregació racial als autobusos relegava a la gent de color a la darrera fila de seients. Imatge: Unicef.

Sociologia de la desviació

Torne a servir-me de conceptes lligats a la Criminologia (serà per deformació acadèmica, o com diuen els psicòlegs, “disponibilitat heurística”). Les teories funcionalistes de la desviació (conducta desviada de la norma , siga escrita o no), afirmen que aquestes no tenen necessàriament una implicació negativa. La desviació pot aportar innovació a un sistema tancat. Pot implicar un punt de vista nou que ajude a evolucionar una societat. Recalquem doncs que el concepte d’allò que és desviat o no, és ben relatiu i la línia sempre ve marcada pels poders hegemònics, mai per les minories. Rosa Parks, la primera dona de raça negra que va decidir ocupar un seient d’autobús reservat a persones de raça blanca, va dur a terme una conducta desviada, en canvi ara ningú dubta del valor positiu d’aquella desviació.

Com a conclusió diríem que conductes com ara convocar referèndums reclamant la sobirania de Catalunya, són vistes pels poders espanyols com a conductes desviades, però en el futur ens farem creus de que la màxima expressió de la democràcia fora etiquetada com a conducta desviada, igual que ara ens escandalitzem del cas de Rosa Parks.

Puntuació:
“Obra de gran format amb unes il·lustracions espectaculars i acompanyades per l’anàlisi històrica acurada i alhora amena del gran Joan F. Mira. Una edició de luxe que no pot faltar en les biblioteques dels amants de la història del País Valencià.”

Bromera (2006).

Entrada a LibraryThing: Almansa 1707 : Després de la Batalla de Joan F. Mira.

Puntuació:

Refrescant presentació dels personatges i de les seues circumstàncies vitals. El paral·lelisme entre la vida dels protagonistes i els nombres primers bessons és molt bona.

Una primera part del llibre molt bona, esguitada d’un realisme molt cruel. Llàstima que la segona part no quede, al meu parer, a l’altura de la primera. Una òpera prima interessant però un poc decebedora.

Barcelona: Edicions 62, 2009

Entrada a Librarything: La Solitud dels nombres primers de Paolo Giordano.

Puntuació:
Gisbert fa un repàs sense complexos pels tòpics que esguiten la visió que té el món sobre el País Valencià. Un viatge per la història i la cultura valenciana més enllà de les enceses discussions viscerals. Ans al contrari el llibre és farcit de dades objectives i contrastables que desmunten un a un els tòpics més rancis sobre els valencians.

Barcelona: Columna, 2007.

Entrada a LibraryThing: Quan el mal ve d’Espanya: El País Valencià més enllà dels tòpics de Toni Gisbert.

Puntuació:
Divertidíssima comèdia. Feia temps que no plorava de riure. D’una banda es nota la ma del director Xavi Castillo, i de l’altra no té a veure amb el típic espectacle monologuístic de l’humorista valencià, sinó que és un obra de teatre amb totes les lletres i amb un gran nivell escenogràfic i interpretatiu. En resum, un 10.

Si voleu anar a veure-la es representa de nou ara al Teatre Micalet de València, després de l’èxit de l’any passat.

Vull adherir-me al manifest en defensa dels Drets Fonamentals a Internet, que reproduesc a continuació (com ja ho han fet milers de bloggers):

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com ara el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del Ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint entrebancs a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen de manera prevalent de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres, en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals: haurien de buscar un altre model.

6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüen als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a l’objectiu que diuen perseguir.

7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continue sent lliure.

8. Exigim que el Govern garantisca per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que puga produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seua fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. En democràcia les lleis i les seues modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facen canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Des de la Plataforma per a la Iniciativa Legislativa Popular per una “Televisió sense Fronteres” ens informen:

Des del dissabte 21 de novembre Joel Joan, Xavier Mariscal i Pichi Alonso entren a la llar de milers de catalans a través de TV3 i Catalunya Ràdio, per demanar-los la seua signatura perquè no tallen les emissions de TV3 al País Valencià.

El vídeo de la campanya després del salt.
Seguiu llegint

Puntuació:

Anit vaig assistir a la preestrena de l’enèsima versió de l’arxiconegut clàssic de Charles Dickens, “Un conte de Nadal“.

Es tracta d’una pel·lícula d’animació que ve de la ma del director Robert Zemeckis i que en la versió original ha comptat amb les veus d’un repartiment important: Ebenezer Scrooge (Jim Carrey), Bob Cratchit (Gary Oldman), nebot d’Scrooge (Colin Firth).

El més destacable és que l’animació digital és molt bona. La pel·lícula està ben contada (tal vegada un poc lenta), però no passa de correcta perquè no transmet tot el ventall d’emocions que la història original de Dickens permet. En eixe aspecte és un poc freda.

Si l’aneu a veure amb els xicotets de la casa teniu en compte que algunes escenes son un poc terrorífiques (les reaccions dels més menuts de la sala anit ho confirmà), de fet podrien estar signades per Tim Burton.

Quant a l’efecte 3D és normalet. En la meua opinió no paga la pena pagar més per veure-la en 3D.

M’agradaria compartir la meua alegria de poder celebrar hui la Diada Nacional del País Valencià (el meu país). I dic alegria perquè sembla mentida que el continuem celebrant després de més de 300 anys de procés de castellanització, procés que encara no ha acabat.

No està de més recordar el que celebrem hui. Ho dic perquè com a part del procés de substitució lingüística, cultural i nacional que he resumit més amunt com a procés de castellanització; podem escoltar expressions com “hui celebrem el dia de la Comunitat Valenciana“, o “hui celebrem el dia dels enamorats valencians“. Doncs no. Ni celebrem una baixada d’estatus (de país sobirà a regió subordinada), ni celebrem una festa amb clars interessos comercials (mocadorà) i eclesiàstics (sant Donís).

El que celebrem hui és el dia en el que els nostres avantpassats (catalans, li pese a qui li pese) varen lluitar per fundar la nostra nació, la que un dia va ser esplendorosa i que roman hui letàrgica, apàtica, ferida, però viva.