No dic res de nou si dic que fa anys que el procés de substitució lingüística és un fet més que evident al País Valencià. Tampoc dic res de nou si dic que les Falles són la nostra festa més internacional. Doncs bé, si unim aquests dos elements tenim una mostra notable de la imatge provinciana i burda que es dóna a l’exterior des de casa nostra. I m’explique.
Sense anar més lluny, una cosa tan nostra com l’explicació de la falla, que estan escrits en la nostra llengua des del seu origen, comencen des de fa uns anys a evidenciar el procés de substitució lingüística.
La primera en començar ha estat, com no, la falla oficial, la de la senyora Rita Barbaritat Barberà. Des de fa algun temps s’ha agafat el costum de posar els cartellets en bilingüe. El següent pas serà posar-ho en castellà amb lletres grans i en valencià a mida “caguerà de mosca”; i finalment apareixeran només en castellà, “que es más internacional“, o en tot cas en bilingüe castellà-anglès (vid “Educación para la ciudadanía- Education for citizenship“).
Per sort aquesta “moda” encara no s’ha estès entre el món faller (un món gens sospitós de defensar la llengua, dit siga de pas, però que de moment “aguanta”). És per tant una mostra més de que qui té el mandat legal de defensar i promou-re el valencià, els poders públics, són els primers que li claven la gavinetada per l’esquena en l’escaparat més gran del món que són les nostres falles.
Ja fa algun temps, en el blog d’en Marc Xelvi, publicava un article en el que defensava la tesi de que em de recuperar els nostres símbols. I les falles ho són.
Val a dir que no tot està perdut al món faller. Tenim exemples de falles que mantenen l’esperit originari i que estan al marge de monuments fastuosament multipatrocinats, que més semblen aparadors publicitaris que monuments fallers. Aquest és el cas de la Falla d’Arrancapins, que enguany acomplix el seu centenari. Enhorabona.
Per últim fer referència a la web de les Falles populars i combatives, un altre exemple de que les coses poden ser diferents.
