Aquest apunt pretén donar una visió sociològica del nacionalisme minoritzat (llegiu el valencià/català, basc, gallec,…) des del prisma de la sociologia, però no des de les teories del nacionalisme (que ja hi han de moltes i molt bones, llegiu per exemple a Montserrat Guibernau, professora de la Queen Mary University of London), sinó aplicant al nacionalisme conceptes transversals d’altres disciplines de la sociologia i de les ciències socials afins.
No té vocació exhaustiva ni molt menys. Simplement té la vocació de compartir una sèrie de reflexions. A saber.
El “sostre de vidre”
Aquest és un concepte que prové dels estudis sobre la discriminació de gènere. Ens ve molt bé al nostre cas perquè el col·lectiu femení és un col·lectiu minoritzat des de fa centenars de milers d’anys. Aquest concepte, aplicat al nacionalisme minoritzat, fa referència a l’existència d’obstacles que aparentment no estan, que no es veuen, però deixen notar els seus efectes al impedir progressar al col·lectiu minoritzat. Cal doncs ser molt hàbil a l’hora de detectar on és eixe “sostre de vidre” per tal de poder obrir-lo (o trencar-lo).
Teoria de l’etiquetatge
En el terreny de la criminologia, la teoria de l’etiquetatge ens indica que els qui posen les etiquetes són sempre i en aquest ordre els majors sobre els menors, els homes sobre les dones, els poderosos sobre els subordinats, les majories sobre les minories. Així doncs, aquesta teoria propugna que l’etiqueta “delinqüent” pot produir un estat d’interiorització d’aquest rol en la persona etiquetada. Per exemple, un xiquet d’un barri de classe mitjana trenca un vidre d’una casa i és “cosa de xiquets”; si això mateix ho ha un xiquet de classe baixa en un barri marginal “és un delinqüent”. Això aplicat als nacionalismes podria explicar perquè s’associa nacionalisme espanyol a conceptes com ara solidaritat, constitucionalisme, democràcia,…; mentre a qualssevol nacionalisme no castellà (és a dir minoritari) se l’hi associen conceptes com ara separatisme/radicalisme (en lloc de sobiranisme), violència/terrorisme (en lloc de democràcia), insolidari (en lloc d’assertiu). Les etiquetes són molt importants, ja que en molts casos són un factor d’identitat primari, per això les majories sempre manipulen les etiquetes per tal de no alterar el seu statu quo.
La segregació racial als autobusos relegava a la gent de color a la darrera fila de seients. Imatge: Unicef.
Sociologia de la desviació
Torne a servir-me de conceptes lligats a la Criminologia (serà per deformació acadèmica, o com diuen els psicòlegs, “disponibilitat heurística”). Les teories funcionalistes de la desviació (conducta desviada de la norma , siga escrita o no), afirmen que aquestes no tenen necessàriament una implicació negativa. La desviació pot aportar innovació a un sistema tancat. Pot implicar un punt de vista nou que ajude a evolucionar una societat. Recalquem doncs que el concepte d’allò que és desviat o no, és ben relatiu i la línia sempre ve marcada pels poders hegemònics, mai per les minories. Rosa Parks, la primera dona de raça negra que va decidir ocupar un seient d’autobús reservat a persones de raça blanca, va dur a terme una conducta desviada, en canvi ara ningú dubta del valor positiu d’aquella desviació.
Com a conclusió diríem que conductes com ara convocar referèndums reclamant la sobirania de Catalunya, són vistes pels poders espanyols com a conductes desviades, però en el futur ens farem creus de que la màxima expressió de la democràcia fora etiquetada com a conducta desviada, igual que ara ens escandalitzem del cas de Rosa Parks.
“Obra de gran format amb unes il·lustracions espectaculars i acompanyades per l’anàlisi històrica acurada i alhora amena del gran Joan F. Mira. Una edició de luxe que no pot faltar en les biblioteques dels amants de la història del País Valencià.”
Gisbert fa un repàs sense complexos pels tòpics que esguiten la visió que té el món sobre el País Valencià. Un viatge per la història i la cultura valenciana més enllà de les enceses discussions viscerals. Ans al contrari el llibre és farcit de dades objectives i contrastables que desmunten un a un els tòpics més rancis sobre els valencians.
Divertidíssima comèdia. Feia temps que no plorava de riure. D’una banda es nota la ma del director Xavi Castillo, i de l’altra no té a veure amb el típic espectacle monologuístic de l’humorista valencià, sinó que és un obra de teatre amb totes les lletres i amb un gran nivell escenogràfic i interpretatiu. En resum, un 10.
